CAMPIONAT DE CATALUNYA DE TRIATLÓ PER EQUIPS 5/5/12

CAMPIONAT DE CATALUNYA DE TRIATLÓ PER EQUIPS 5/5/12

Dissabte passat a la Platja d’El Prat de Llobregat va tenir una nova edició del Campionat de Catalunya de Triatló per Equips en Modalitat Sprint.  El Club Natació Molins de Rei, en la seva recent estrena triatlètica en la Primera Divisió va estar representat pels següents membres (Xavi Màrquez, David Sànchez, Dani Agustin, Jose Maria Vèlez “alias Ninu”, i Rafael Nadal). La competició va estar formada per 77 equips, dels quals 60 masculins i 17 femenins.

Cada formació estava representada per un màxim de 6 persones, comptant per la classificació el temps dels 4 primers homes o les 3 primeres dones de cada equip. Així doncs es tracta d’una prova d’eliminació en la que qualsevol petit error o defalliment per part d’algun dels membres, faci perdre l’estela del grup. Els jutges de cursa en aquest cas s’encarreguen de desqualificar el triatleta per no entorpir la cursa. 

Així doncs a partir de les 9h30’, es donava el tret de sortida als primers equips en sentit invers a la classificació de l’edició 2011, fins a les 12h del matí, que va sortir l’equip del Triatló Prat guanyador de l’any passat. Cada 2 minuts sortia un equip per fer els 750 metres de natació, amb una mar força picada. Tot i les 2 hores d’espera per sortir, ja que tenien el dorsal 65 va arribar el moment de la sortida. Com a espectador de luxe, vaig poder observar detalls que se’m escapen quan estàs competint.

Em quedo amb les cares de concentració i tensió abans de la primera remullada, per la gran majoria, en aigües obertes de la temporada. El mar alterat va portar més d’un mal de cap al Ninu, que era qui capitanejava aquest sector. El primer tram, el pitjor, a causa de les onades, van negociar-lo amb molt de tacte i formant un grup compacte, cosa que no van aconseguir altres equips amb posterioritat teòricament superiors.

Posteriorment una confusió de boia, va fer que perdessin el nord per uns instant que els va fer sumar més metres del compte abans de la correcció. Passada la segona boia, amb la corrent a favor tot va ser més fàcil. Després del reagrupament a la sorra, i de la transició calia fer 3 voltes a un circuit per realitzar els 20 quilometres establerts. En aquest sector en Rafa va tenir un petit problema que va suposar perdre l’estela del grup, impossible de recuperar a causa del fort ritme marcat per en Dani i en Xavi.

Per tant el darrer sector van començar amb els efectius justos per acabar la cursa. Ja no es podien permetre el caprici prémer la màquina més del compte. Calia regular per mantenir les forces de tots i en David es va encarregar d’aquesta tasca. Finalment, després de 1h09’55 van entrar a meta en una meritòria 20ª posició vist l’alt nivell de participació. A l’arribada en Rafa es va unir a la resta de companys per cel·lebrar amb una abraçada, la gran tasca d’equip feta per tots.

Enhorabona.

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA

FOTOS

Lluís Planagumà Grífol.

54 RALLY DEL CEC’12 15/04/12

54 RALLY DEL CEC’12 15/04/12

Avui al 54è Rally del CEC hem gaudit de 40 cm de neu nova a les cotes altes de Baqueira i amb tota l'estació d’esquí tancada. Tot un luxe a aquestes alçades de la temporada. L'itinerari previst pel Centre Excursionista de Catalunya, a la Vall de Conangles, es va cambiar per la falta de neu a cotes baixes de la boca Sud del Tunel de Viella i les males previsions meteorológiques per avui. Per tant s’ha optat per fer un recorregut més segur pels voltants de les pistes ja que la visibilitat a vegades era només de 20 metres. La prova s'ha reduit finalment a 16Km i 1.750m+.

Sortim a les 9h de la Cota 1.500 fins el Cap de Baqueira (2.500). Entremig una canal d'uns 150 metres de desnivell equipada amb corda fixe i que ha calgut fer amb grampons. La primera baixada la fem per la pista Luis Arias fins el Telecadira de l'Orri (1.800), anulant el fora pista anomenat Passarell per risc d'allaus. Un cop abaix remuntem fins el Cim del Baciver 2.645m, on fem servir una especie de “pulka” o cordino elàstic per que l’Enric em vagi marcant el ritme.

La baixada sota la nevada i un ambient fred i ventós, dificulta la visió de les banderoles. La gran quantitat de neu caiguda és força humida i a vegades els esquís es frenen més del compte en els trams més planers, havent de remar en diferents flanquejos. Finalment arribem a meta 17ens després de 3h11’07. Per acabar la festa, butifarrada al Refugi de Conangles, on han fet l’entrega de premis i el sorteig de material, on m’ha tocat una armilla de windstopper…! 

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA 54 RALLY DEL CEC

FOTOS 54 RALLY DEL CEC


Lluís Planagumà i Grífol

LA POCA TRAÇA 25/03/12 CAMPIONAT DE CATALUNYA PER EQUIPS

LA POCA TRAÇA 25/03/12 CAMPIONAT DE CATALUNYA PER EQUIPS 

Dissabte després de dinar enfilem amb cotxe cap a Queralbs per anar a sopar i a dormir a casa de la Montse i l’Enric (la meva parella de cursa), amb qui faré la Poca Traça que organitza el Centre Excursionista d’Olot. Després de fer un agradable passeig pel poble, s’afageix a la festa en Nacho, un amic d’ells, per sopar. En acabar anem a dormir aviat, ja que amb canvi d’hora ens retallen una hora de son… Matinem més del compte per esmorzar i preparar la motxilla. 






Amb la calma anem caminant cap a l’estació del cremallera, on l’organització ens dóna un tiquet per pujar a Núria. Esquiadors i acompanyants agafem el primer cremallera poc abans de les 8 del matí. Un cop al Santuari, recollim els dorsals i anem a una sala d’actes on fan el briefing per conèixer l’itinerari previst, així com el material obligatori que cal portar. A les 9h30 es donava el tret de sortida. Mentre 20.000 atletes corrien pels carrers de la ciutat comtal, gaudint de la Marató de Barcelona... unes 50 parelles d'esquiadors-alpinistes disputàvem el Campionat de Catalunya per Equips a Núria, en un entorn solitari i verge.




Amb els peus lliscant per damunt la flonja neu acabada de caure, però amb el cap sobre el dur asfalt empenyent a companys i amics presents en l'esdeveniment esportiu del dia. L'itinerari sortia del Santuari de Núria, remuntant els primers 820 metres de desnivell per la Vall de Noucreus fins al peu de la pala final, on l’Enric ha marcat un ritme d’entrada força viu i jo darrera mirant de controlar la respiració per no passar-me de revolucions.

Després calia girar cap a l’esquerra i pujar per una canal, uns 100 metres de desnivell positiu amb els esquís a la motxilla, però sense grampons, per tornar a posar-nos les fustes fins quasi a tocar el Pic de Noufonts de 2.861m., just a la frontera natural (1h15’50”). El primer descens era curt però la sensació de benestar, flotant literalment dins un gruix de mig metre de neu nova, és impossible de descriure. La mantell no es trencava ni s’esberlava en blocs, sinó que es deixava esquiar sense cap mena d’oposició o impediment, i amb la mateixa uniformitat en tot aquest tram. Vaja, un luxe!

Un cop abaix, tocava posar pells, ja que el recorregut ens feia guanyar 250 metres passant pel Pic d’Anyeller i el Coll Bernat, carenant amb esquís per primer cop el Pic de Noucreus (2798 m.). Durant l’ascens l’itinerari molt panoràmic, permetia visualitzar a un cantó la primera baixada que acabàvem de fer i a l’altre el segon descens que ens esperava.  Una vegada al Pic del Noucreus, els equips que feien l’itinerari B (Curt), ja baixaven cap a meta, mentre que la resta iniciàvem la següent baixada, de nou cap a França, fins l’Estany de les Truites al Circ de Carançà. 




A la primera part, la neu tornava a estar intacte, obrint traça a través d’una neu sense transformar espectacular. Després d’un llarg flanqueig, entràvem a una segona  i tercera pala on predominava la neu primavera, i on calia esprémer al màxim els quàdriceps que cremaven de valent per mantenir la traçada. A l’alçada del Estany de les Truites, tenia lloc una nova transició per encarar la tercera i darrera pujada de la jornada, de 450 metres de desnivell, fins el Pic de Noucreus per segon cop.





El sol i el calor comença a apretar i m’acabo el bidó d’aigua que he anat dosificant, ja que no hi ha cap tipus d’avituallament en cursa. Aviat es comencen a formar pans de neu sota les pells de foca; Sort que abans d’iniciar la carrera hem posat cera, que ha servit per endarrerir aquests efectes tant molests… Les vistes són esplèndides sobretot quan passem per davant de la cara nord del Pic de l'Infern. Després de 2h35’09” coronem el Pic de Noucreus per segon cop i fem la darrera transició. 




Ja només ens resta baixar fins a meta. En aquest descens cal vigilar doncs la neu és molt canviant. Durant quasi tot el descens prenc la davantera, traçant per fora de les trajectòries dels altres competidors que han passat abans. Malgrat que alguna vegada no baixo tot lo directe que podria, esquiar fent diagonals més llargues del compte, queda compensat per la major velocitat creuer que dóna la tranquilitat de no trobar una neu tant traïdora com la neu crosta que ha aparegut en alguns punts, i que dificulta i fa alentir molt el ritme de cursa. 






En el darrer tram de la baixada, que era era molt estret i irregular, a causa dels excusionistes que havien passat amb raquetes, la neu estava força gelada i calia esquiar amb molta precaució, doncs era fàcil patir una caiguda. Finalment entrem amb l’Enric a meta després de completar 16Km i 1.600 metres + amb un temps de 2h48’24” en 19ª posició de la general de 50 equips. 








Malgrat que quasi bé feia 2 mesos que no em posava els esquís, les sensacions han estat molt gratificants, on he xalat amb la millor neu de l'any en algunes baixades. A les pujades he regulat bé, arribant prou sencer a meta, mentre que a les transicions, l'Enric ha fet tasques d'equip per retallar temps al cronòmetre.

FOTOS DE LA CURSA


CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA




Lluís Planagumà i Grífol.

DUATLÓ DE MUNTANYA D’ODENA 3/03/12

DUATLÓ DE MUNTANYA D’ODENA 3/3/12

El passat 3 de març va tenir lloc la darrera prova del Calendari de Duatlons de Muntanya organitzades per la Federació Catalana de Triatló, que va ser suspesa en el seu moment degut a la onada de fred Sibèria. En aquesta ocasió l’equip del Club Natació Molins de Rei, va estar format per l’Albert Gil, en Dani Agustín i un servidor. Només arribar a Òdena, l'Albert ja em va comentar el que calia fer. La premissa estava clara: Calia que tots 3 arribéssim a meta fos com fos en cas de punxada...  Teníem que puntuar per mantenir-nos en la primera divisió i així va ser. La prova constava de tres sectors. Un primer de cursa a peu de 5Km aproximadament, un segon de bicicleta de muntanya de 20Km i un tercer de nou de cursa a peu de 2,5Km.

La cursa a peu per pista i amb poc terreny tècnic va ser molt ràpida. La veritat és que pel que a mi respecte, se'm va fer curta. Ja sabeu que això d'anar a tot drap des del principi no és el que més m'agrada. Així i tot el primer parcial el passo en 21’14” (51è). Durant el tram de bicicleta de muntanya vaig fer el que es va poder tot i no tocar-la des de feia un parell de mesos. L'itinerari pujava quasi fins a tocar el Parc Eòlic de la Serra de Rubió per tornar a baixar a la vila d'Odena. A la meitat del tram de bici en Dani em va agafar i li vaig deixar la manxa per inflar la roda que devia tenir alguna poro. Abans de coronar el punt més alt em va a tornar a recuperar el terreny perdut i ja no el vaig poder enxampar... El segon parcial el vaig acabar en 1h13’27” (84è) a 16,34Kmh de mitjana.

Només quedava el segon tram de cursa a peu on les sensacions van ser molt bones, avançant a 7-8 duatletes i tenint en el punt de mira al Dani que al final va entrar dos llocs davant meu amb un crono de 1h44’02”.  Al final (35è) millor parcial amb 9’35” en el tercer sector i un temps final de 1h44’16” 70è /175 arribats i 15è Veterans Homes 40-44. L'Albert per la seva part va concloure la cursa amb un temps final de 1h53’56”-Quan va arribar a meta, ens va explicar que s'havia perdut en el tram de bicicleta, motiu que li va fer perdre força estona.

Agrair especialment a l'Albert que ha tirat del carro per que en un moment o altre del calendari hi hagués equip per sumar punts (Mínim calen tres components arribats a meta per poder puntuar). I felicitar a tots el membres de l'equip que han participat per aconseguir una nova fita, i formar part una temporada més de la 1ª divisió!

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA

CLASSIFICACIÓ PER EQUIPS

CLASSIFICACIÓ FINAL TEMPORADA'11-'12 DUATLONS DE MUNTANYA

Lluís Planagumà i Grífol

I MARATÓ HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL 19/02/12

I MARATÓ HIVERNAL DE CAMPDEVÀNOL 19/02/12

Com que a última hora es va anular l'Open Vall Fosca Esquí Alpinisme, per falta de neu, vaig decidir inscriurem aquesta darrera setmana, a la I Marató Hivernal de Campdevànol tot i no estar previst. Després de matinar més del compte a les 5h30 faig via amb cotxe cap aquesta població. Un cop allà coincideixo, amb diversos companys habituals (Assumpta, Francesc Boada, Jaume Folguera, Cesc Sensada) davant d'un bar tancat esperant per fer un cafetó. Més tard alhora de recollir els dorsals he pogut saludar en Jordi Ballesta, l’Albert Herrero i el Vikingosdu. Com que el dia apunta que serà assolellat prefereixo portar una tèrmica de màniga llarga i una altre de curta per si fa més calor del compte. Agafo la ronyonera, sacrificant el lloc del bidó per portar un paravent. Un parell de buffs també em seran útils. Degut a l’época que es cel•lebra la cursa i que quasi bé la meitat del itinerari és per sobre els 1.500 metres d’altitud, cal portar material obligatori (Guants, Buff, Paravent i Manta Térmica, i Pantaló Pirata o Malles Llargues).

Així doncs a les 8 del matí, hora de sortida, la temperatura a Campdevànol és de -4ºC. Per davant ni més ni menys que 42Km i 5.400 metres acumulats, el mateix desnivell que a Zegama…! Tal com comença la cursa m’emparello amb en Cesc, amb qui vaig compartir la segona part del traçat a Sierra de Chiva’11, per fer una sortida ràpida i evitar aglomeracions en un tram d’escales a la sortida del poble. Davant nostre es forma un grup d’uns 10 atletes que no seguim per no ofegar-nos més del compte. Trotem durant 1,5 Km per una pista dura que va paralela al riu Freser, però en sentit invers. El ferm és sec i acartronat i a cada petjada sota la sola es nota una especie de “crec-crec” de la gelor que despren el terra. A partir del Km 3 ens introduim dins el bosc i iniciem la primera rampa del dia (250 metres+ en 2Km.), per sender ben fressat que ens farà esbufegar més del compte, intercalant trams al trot i altres que fem caminant per recuperar una mica la respiració. Un cop superat aquest mur arribo al Km 5 Sant Pere d’Auira (34’19”) on hi ha el primer avituallament líquid (Aigua), per continuar amb la mateixa tónica (250 m+ en 2Km) fins el Km 7, Pla de Pruners, cota 1.300 (46’58”) on trobem un assortit avituallament liquid i sólid. Aprofito per carregar “piles” (Taronja + platan), i em prenc un parell de gots d’isotónic, ja que no porto cap bidó.

Passat aquest punt fem un petit descens fins el Coll de Grats (1.250 m. s.n.m) i un curt fals pla fins el Km 9 que ens vindrà bé per refer-nos del intens esforç que hem fet fins ara (500 metres + en 4Km). Val a dir que ha estat un inici de cursa molt directe. Calculo que estic dins del grup dels 15-20 primers atletes i paulatinament ens anem avançant mutuament, en funció del terreny. Però mirant el perfil, ja veig que es torna a repetir la historia sumant de nou 500 metres + fins el Km 13,5 on hi ha instal·lat el tercer avituallament després d’una baixada amb força gebre que cal negociar amb compte! Ara em trobo al Coll Pan a 1.750 metres d’altitud on passo amb un temps de 1h17’19”.  Aquí torno a beure tres gots d’isotónic, doncs m’avisen que el proper punt per hidratar-se està força lluny. 

Camí de la Covil, primer cim del dia, la pendent no dóna opció a córrer, caminant a més de 170 pulsacions per minut. Per dins vaig pensant que he sortit molt fort i que caldrà vigilar amb la mecànica, però aquí ningú afluixa, i si mires enrera veus una filera de corredors, entre ells en Cesc que van fent la seva cursa. Toca com a mínim mantenir la posició i apretar les dents. Un cop al Pic de la Covil a 2.001 metres i Km 15 porto 1h37’29”. A aquesta alçada ja no hi ha quasi arbres i el terreny està format per prats alpins força resecs per l’època de l’any a causa de l’escasa pluja dels darrers mesos. Durant 5 Km de distància el traçat transcorre per la carena de la Serra del Montgrony que separa les divisories d’aigues dels rius Rigart i  Merdàs, amb vistes al seus pobles com Nevà, Planoles o Fornells de Muntanya al nord, mentre que al sud Gombren queda amagat per l’espessa vegetació.

Gaudim amb la presència de cims emblemàtics com el Puigmal a un cantó o el Pedraforca a l’altre, malgrat que no llueixen en tot el seu esplendor per falta de neu. El dia és radiant, no bufa vent i s’observen gran panoràmiques gràcies a l’excelent visibilitat. La veritat és que fa un dia perfecte per córrer. Una vegada acabat el descens (-125 m.) fins el Coll de Coma Ermada, toca remuntar (+200 m.) fins el Pic de Costa Pubilla a 2.055 m. (2h10’11”). Encara queden dos puntes més per conquerir, l’Emperadora a 1.961m. que pujem després de perdre (-150 m.) fins el Coll de la Bona i guanyar (+50 m.), i el cim de Pedra Picada a 2.006 m. (2h27’44”) amb (-100 m.) de baixada fins el Coll del Remoló i nou ascens de (+150 m.). Un autèntic tobogan en el punt més alt de la cursa. Un cop passat el darrer obstacle , estem al Km 20 i portem un desnivell acumulat a les cames de 1.800 metres +. Ara toca baixar pel bell mig de prats de forma acusada, tenint compte de no caure de cul en algun punt relliscós. En el descens em superen dos atletes i vaig fent comptes… Diria que estic situat en la posició 21ª segons les indicacions del últim control. Prefereixo no forçar a sac, doncs encara resta molt pel final.

Durant aquest tram ens apropem molt a la carretera que conecta Castellar de N’hug amb La Molina, a través del Port de la Creueta i dóna una perspèctiva clara de les dimensions i extensió de la marató. Ens trobem en el punt més llunyà de tota la cursa i comencem a recular cap a la linia de meta! Després de baixar 600 metres en 4Km, arribem al Collet de Meians Km 24 (3h05’11”), on hi ha un nou punt per hidratar-se. Sortint d’aquest punt tenim una forta pujada d’uns 250 m. en 2Km, on coincideixo amb en Miquel Morales, durant un parell de kilómetres. Les sensacions segueixen sent bones, però ara arriben els moments decisius…! El temps ha canviat una mica i apareixen núvols baixos que tornen a refrescar l’ambient. Superat el Km 26, un llarg descens fins el Km 35 ens portarà a descobrir uns racons realment espectaculars, amb trams de rierols gelats que cal sortejar amb compte per no patir una caiguda fatal…! 

La zona val molt la pena, de visitar una altre dia amb calma. Arribo al Refugi de les Planelles Km 28,5 en (3h36’23”) i tot seguit baixem pels esglaons que hi han a tocar de l’Ermita de la Mare de Deu del Montgrony Km 29,5 (3h43’07”), on saludo a l’Assumpta que ha vingut com sempre a fer un reportatge fotogràfic de primer ordre! A partir d’aquí m’en adono que si les forces m’acompanyen es factible arribar per sota la barrera de les 5 hores, però encara està molt lluny per ser una realitat. El que si, que hi poso són ganes, i avanço a un parell de corredors per uns revirats senders fins que arribo al Km 35 (4h13’57”). Pregunto quin desnivell queda i em diuen que un parell de pujades i uns 200 metres + en total. Una vegada al Km 39 Coll de la Batalla (4h35’06”), ja només queda l’última baixada, que per cert recorda bastant a l’entrada per pista encimentada de Zegama, i ja veig clar que ho aconseguiré de sobres… Temps final 4h57’24” acabant 18è de la general i 5è de veterans, molt content pel resultat, i sense haver patir cap crisi en tota la cursa. Encara no m’ho crec però amb aquest crono tindria dorsal directe per la Zegama-Aizkorri, tenint en compte que es tracta de la mateixa distancia i el mateix desnivell acumulat…! És la meva millor marca personal en una marató de muntanya, si mirem el temps i el desnivell acumulat! 

Al cap de poc entra també en Cesc Sensada amb 5h08’, que també ha fet una gran cursa, acabant en 26ª posición de 111 atletes arribats dins el temps límit de 8 hores. Mentre acabem de comentar la jugada amb l’Assumpta Marimón, en Cesc Sensada, l’Albert Herrero i l’Olga Mankó, arriba a meta en “Bodi” en 7h02’, que fa un mes escàs que ha estat operat de la clavícula. Aquest matí quan l’he vist pensava que venia a animar a la colla pesigolla...! Quin parell de nassos per no dir un altre cosa que té el paio! Pel que fa a l’organització cal dir que els avituallaments han estat molt correctes, la senyalització perfecte i el recorregut espectacular. Agraïr als voluntaris i al equip técnic les hores de dedicació i la feina feta en aquesta 1ª edició, i molt especialment al Jordi Tubau, que em va deixar canviar un dorsal d’un amic (Jordi Martí Olivella), que està en fase de recuperació al Tendó d’Aquiles. Aquests detalls cada cop són menys comuns...! Ens veiem a la Vall del Congost.

CLASSIFICACIÓ ABSOLUTA

FOTOS CEDIDES PER L'ORGANITZACIÓ KM 15

FOTOS CEDIDES PER ASSUMPTA MARIMON KM 29

FOTOS CEDIDES PER L'ORGANITZACIÓ KM 35

Lluís Planagumà i Grífol

TRAIL DE LA SIBERIA 05/02/12

TRAIL DE LA SIBERIA 05/02/12

Aquest matí tal com havíem quedat hem sortit desafiant les baixes temperatures. Tot i que la convocatòria finalment no ha estat gaire florida (Toni Jofre, Juan Luis Montilla i jo), ha estat l’excusa perfecte per fer una tirada llarga per Collserola’s Mountain, ara que ja hi neva i tot! Sortim del Velòdrom, fins el Turó de Valldaura, tot un clàssic per agafar calor corporal. En Toni, però ens ha deixat molt ràpid, ja que al sortir amb retràs (9h00) esperant a un company que finalment no s’ha presentat, es pot dir que hem rodat junts 3 Km escassos. 

La cosa es posava negra ja que en Monti en confirma que també tenia que ser aviat a casa, i ja em veia canviant de plans abans d’hora. Decideixo una ruta diferent, fent un petit bucle que em serveix per refrescar la memòria d’alguns corriols que fa temps que no passo, com els que porten a Can Catà, la Font Nova i la Vella, uns racons amb molt d’encant. Per tornar desfem el camí per quadrar els horaris. A la Font de la Marquesa amb 11Km i 620 m+ en Monti marxa cap a casa i jo segueixo malgrat no estar gaire motivat, vist l’èxit de participació. Sembla que fa fred doncs no tinc necessitat de treure’m res del que porto a sobre.

Així doncs pujo cap al Forat del Vent, per baixar tot seguit per la Serra d’en Gatell arribant a Can Cerdà per un tram de sender que era espectacular però que les màquines excavadores s’han encarregat d’eliminar. Un tresor menys! Des d’aquí m’he arribat fins a Can Coll amb la clara idea de fer una introspecció per veure l’estat d’uns corriols molt revirats que hi ha a prop. En diverses ocasions he hagut de recular fruit de la massa forestal que impedia el pas. Es tracta d’arbres i branques caiguts durant la nevada de fa un parell d’anys, i que resten per netejar. Cansat i sense haver agafat el ritme ideal en tot el dia, hem queda el pitjor, tornar cap a casa. Porto 28Km i 1.300 m+ a les cames. No m’ho penso dues vegades i torno per la via més directa (370m+ en 3,7Km) pujant de nou al Turó de Valldaura i arribant al límit. La baixada fins el Velòdrom la torno a fer pel mateix lloc i en total em surten 34Km i 1.650m+ en 3h53’.

Lluís Planagumà i Grífol.

V OPEN ALTITOY 28-29/01/12

V OPEN ALTITOY  28-29/01/12

Després d’un únic dia d’esquí de muntanya durant tot l’any 2011 amb la participació al Rally del Centre Excursionista de Catalunya a Conangles, on vaig compartir parella amb l’Enric Martin, gràcies a l’organització que ens va posar en contacte, i on l’entesa en cursa va ser total, va sorgir l’oportunitat de tornar a somiar en la possibilitat de fer equip de forma regular en curses d’esquí - alpinisme; L’esport més dur amb diferència, tant pel seu nivell d’exigència física i tècnica, com per l’entorn hostil on té lloc. Així doncs mica en mica, comencem a quadrar agendes per aquesta temporada i poder fer les curses més emblemàtiques dels Pirineus. Cal inscriure’s ràpidament per no quedar-nos fora. 

La prova d’equips per excel·lència, és l’Open Vall Fosca que enguany celebrarà la 11ª edició, mentre que l’Open Altitoy (2 dies de competició) en només quatre edicions s’ha convertit en la “Piri-Menta” dels Pirineus, en referència a la mítica “Pierra Menta”, la prova més prestigiosa d’aquesta modalitat esportiva a nivell mundial, i que qualsevol addicte a les curses té com a repte poder participar i finalitzar en alguna ocasió. El fet que la prova es disputi en dues jornades, ens ha fet plantejar agafar un dia de vacances, per fer més còmode el desplaçament, ja de per sí molt llarg. Finalment, decidim pujar amb un cotxe, el del Enric i la Montse, per reduir despeses, compartir volant si cal, i fer menys cansat el viatge. 





La ruta a escollir també ens ha fet ballar el cap més del compte, ja que calia estar atents a les previsions meteorològiques. Després d’un mes de gener sense precipitació, la cosa és complicava per aquests dies. Estava cantat que ens tocaria, la llei de Murphy! Divendres 27 sortim de Barna a les 17h45’ direcció els Túnels del Cadí i Porte-Puymorens (França), per fer el trajecte més directe i segur en cas de mal temps.  A la 1h de la matinada, després de 540Km i 7 hores de viatge arribem a la localitat de Luz Saint Sauveur, centre neuràlgic de la cursa, i punt de acollida dels participants. Abans però hem parlat per telèfon amb en Feliu Izard, coordinador de gran part del calendari nacional de curses, que ens ha posat al dia del material obligatori i de la hora de sortida del dissabte (9h00); També ens ha informat que a l’entrada de la recepció de Complex de Vacances (CEVEO), on estem allotjats, tenim les claus de les habitacions, llençols, etc... Amb posterioritat via SMS en Pol Puvill també ens ha confirmat que tenia els dorsals, xips, etc...

A les 6h del matí el rellotge toca diana, després d’un son profund de només 4h30’. Per sort estem allotjats en un complex on la gran majoria dels usuaris participen a la cursa. Ja equipats pugem a esmorzar i aprofito per saludar companys que fa temps que no veig con en Jordi Ballester o en Johnatan Valladares, entre altres. Com que es preveuen temperatures baixes, em poso una segona capa tèrmica sota el mono, que no em sobrarà en tot el dia. Estem en ple cor de la Serralada Pirinenca, ubicats entre el Circ de Gavarnie i el mític coll del Tourmalet. Per arribar a la sortida de la prova cal remuntar part d’aquest coll fins l’estació d’esquí de Superbareges. La carretera presenta una fina capa de neu, però podem arribar a l’aparcament sense tenir que posar cadenes. La veritat és que el paisatge està suament enfarinat per la lleu nevada de la passada nit, però en realitat les condicions de neu són escasses per les alçades de temporada. 

Es confirma que tot i ser al rovell de l’ou dels Pirineus, la cosa està molt justa de neu. L’ambient que es respira abans de la sortida, fa presagiar que serà una cursa intensa i emotiva. Per motius que encara desconeixem tenim el dorsal nº 13, fet que ens permet sortir al calaix dels Top 25, tota una experiència amb uns esquís als peus. Darrera nostra ni més ni menys que 225 parelles, sumant un total de 500 esquiadors de muntanya, la xifra més important mai vista als Pirineus. La sortida que es fa des Bareges –Tournaboup a 1.500 metres s.n.m., s’endarrereix 30’ i els nervis van pujant de to.

Una vegada passat el control d’ARVA ens posicionem a segona fila, contemplant la filera d’esquís dels equips més forts que romanen solitaris sobre la neu, mentre els seus propietaris acaben d’escalfar motors. Finalment a les 9h30’ es dona el tret de sortida de forma conjunta pels dos recorreguts. El itinerari “A” consta d’uns 2.000 metres positius i uns 19Km de distancia, mentre que el “B” és de 1.200 metres de desnivell positiu i menys quilometratge. El traçat “A”, constava de 4 pujades i 4 baixades amb 12 transicions, degut a les difícils condicions de la neu, molt gelada en alguns trams, obligant a la organització a prendre mesures extremes. 




Sota un cel blau, cada cop més net dels núvols residuals del front del dia anterior, iniciem la cursa de forma explosiva amb les pulsacions a tot gas. El fet de sortir tant endavant ens ha provocat un estrès extra, evitant ser atropellats per la massa humana que venia per darrera. Per sort, la sortida ha estat sense problemes, i no hem hagut de lamentar cap pal trencat, o alguna pell de foca fora de lloc... En pocs minuts em donaré compte per enèsima vegada que les curses d’esquí - alpinisme són un món apart. El nul exercici amb esquís, només el dia 1/1/12 amb 800 metres +, em provocaran una fatiga prematura que arrastraré durant tota la cursa i que anirà en augment a mida que avanci la prova. I el pitjor de tot és que l’endemà cal tornar a donar la cara pel company amb qui participo...! 





L’Enric, s’ha entrenat a consciència durant la primera part de la temporada, i el seu estat de forma s’ha traduït des del primer moment, en ser qui marcava el ritme de tots dos. Jo en canvi m’he limitat a tirar d’experiència i de saber el que és patir anteriorment en altres circumstàncies per no defallir en el intent. Últimament quan participo en una cursa d’esquí de muntanya he de reconèixer que tinc un dilema personal entre si parar o no parar a fotografiar el que estem veient. Es tracta d’un entorn únic que no sempre presenta la mateixa estampa. Com que darrerament he limitat molt les sortides d’esquí, tant per la llunyania com per altres histories en les que estic immers sembla que cada cop que vaig a un lloc o paisatge desconegut me’l hagi d’emportar sencer a casa. I es clar això amb una cursa no pot ser, però em sembla que aviat trobaré la solució...! 

De moment cada cop que m’aturo per fer alguna instantània el cor se m’accelera, havent de fer un esforç extra per recuperar el temps perdut, però crec que paga la pena. La Vall d’Aigües Cluses per on ens endinsem en els primers compassos de la carrera, presenta una fina capa de neu pols, acabada de caure que ha tenyit els arbres de blanc i que li dona un aspecte realment màgic. Sembla de conte de fades! La rua d’esquiadors cada cop es va estirant més degut als diferents ritmes que cadascú porta. Mica en mica anem agafant alçada i ara al fons de la vall ja es divisa el doble flanqueig que cal fer per empalmar amb la primera canal del dia. 

La visió d’una filera de formigues humanes progressant muntanya amunt en total silenci és de les que emocionen als que ens estimem aquests paratges. Només es sent, el brunzir de les pells de foca lliscant sobre la neu i els crits d’ànim dels controls que es fan passar el fred com poden...! Per sort el dia s’ha llevat espaterrant i sense vent. La primera transició és ràpida, però l’hem feta abans d’hora degut a la quantitat de gent acumulada que ens barrava el pas. El punt indicat per treure esquís i pujar la canal a peu sense grampons era més amunt. Això ha provocat uns metres per neu fonda que ha fet més feixuc el nostre pas. Després d’uns 100 metres d’ascensió tornem a posar pells a l’alçada d’una presa. 







El panorama que s’obre als nostres ulls ara és molt més ample i ja intuïm quin serà el primer cim del dia. El Pic de Crampettes de 2.484 metres s.n.m. s’alça imponent i de lluny s’aprecien els primers equips en mig del Couloir N.E que porta directe fins el cim i tot seguit una nova filera de punts tirant de tríceps i bessons per agafar alçada. Un nou flash per guardar a la retina. De cop l’helicòpter trenca la pau i fa un parell de passades per enregistrar en video les espectaculars imatges. Des de sota vaig observant la perícia del pilot que s’apropa molt a la paret. El corredor de 270 metres de desnivell i 45º de pendent màxim està en perfecte condicions per pujar amb grampons. Comencen les emocions fortes...!

No hi ha paraules per descriure el sentiment de llibertat que es va apoderant dins meu. La duresa i els riscs d’aquest esport, et fan sentir molt viu, i a estar alerta dels constants perills que moltes vegades no hi parem a pensar, però que aquest cop m’han afectat alhora d’afrontar alguns dels trams més exposats, sobretot baixant amb els grampons. En menys d’un any, dos accidents mortals d’esquí fora pista, a Baqueira i a Formigueres amb coneguts implicats, avui m’han passat pel cap en més d’una ocasió. Una vegada a dalt (950 m.+), ens trobem amb la sorpresa que cal baixar uns 200 metres de desnivell amb grampons, quan en principi estava previst fer-ho amb esquís des del cim. 

Es veu que un dels primers equips ha patit una aparatosa caiguda, emportant-se per davant un dels controls que l’ha intentat frenar. L’accident sense conseqüències greus per cap dels implicats a part de múltiples cops, ha fet canviar de decisió a l’organització. El fort desnivell de la canal i sense ajuda externa (cordino, piolet), ja que no estava previst, m’ha fet baixar amb precaució i amb els cinc sentits. Un cop a la base ens hem posat els esquís per gaudir d’un curt descens d’uns 200 metres, però que semblava més una pista de patinatge que altre cosa. Les plaques de gel han estat una constant, i la neu caiguda les darreres hores amagava moltes trampes. La veritat és que m’he cansat més del compte a causa de la dificultat de mantenir-se en peu, patint un parell d’arrebossades.

Molt a prop del Llac Blanc totalment gelat tornem a posar pells per iniciar segona pujada del dia. Vaig ofegat i a remolc del Enric tota l’estona, que sempre va uns metres endavant. La pujada d’uns 400 metres de desnivell es deixa fer però les pells de foca m’estan donant problemes d’adherència relliscant constantment a la hora de fer voltes maries. Això es tradueix en tensió per mantenir l’equilibri i de retruc en esgotament crònic. El meu cap, ja fa estona que visualitza el llit per descansar. Un mal presagi doncs encara queda més de la meitat de cursa i ja estic demanant la hora...! No estic còmode i sort en tinc del company que m’ajuda a les transicions per no perdre més temps. 





Un cop al Pic de Touatere a 2.530m. cal posar grampons de nou. Ens toca esperar uns minuts abans de baixar ja que hi ha un petit tap a l’entrada d’un nou corredor d’uns 150 metres on han posat un corda fixa de seguretat per si de cas. Aprofito per contemplar el paisatge. Es veu el Pic du Midi de Bigorre, que es distingeix per tenir un immens repetidor entre d’altres coses. És el característic cim que queda a la dreta quan es puja el coll del Tourmalet des de l’estació d’esquí de La Mongie. Estem dins un laberint de valls i muntanyes. El descens d’uns 150 metres de desnivell el faig més lent del compte, ja que les cues dels esquís van picant a la neu i a vegades és un pel molest. És el que té estrenar motxilla sense acabar de tenir els reglatges a mida.

Tot seguit ens llancem amb els esquís muntanya avall perdent uns 400 metres de cota. Es pot dir que ha estat el tram de baixada més divertit i amb millors condicions de tot el dia. El relleu presentava una sèrie de tobogans i flanquejos on ha calgut fer el pas de patinador per superar algun petit ressalt. Un punt de control ens desperta del curt somni, per senyalar-nos el camí de la 3ª pujada a la Crête de la Pegue. Cal posar pells per salvar 100 metres, però amb les presses no penso a canviar-les per les noves tornant a patir un calvari per arribar a una cruïlla on es desviaven l’itinerari “A” del “B”. A partir d’aquí calia remuntar un nou corredor de 250 metres amb grampons; 

A la part superior no hi havia ni esglaons ni traça dels anteriors participants degut a la duresa del gel que en alguns punts treia a relluir la seva blavor. Un cop a dalt de la Crête de la Pegue a 2.406 metres, el temps comença a ennuvolar-se i sense perdre temps continuem amb grampons per un nou corredor, ara de baixada. Aquí és obligatori fer us del kit de ferrata, amb els mosquetons més donant pel sac que una altre cosa, ja que els traçadors literalment han excavat una trinxera vertical que en alguns moments arribava a l’alçada del pit donant una major sensació de seguretat, però que ha estat un malson ja que he tornat a tenir problemes amb la motxilla i el ganxo que manté els esquís agafats, havent de sortir de la traça. De tant en tant baixa pel canaló, purgues de neu sense cap tipus de cohesió que provoquen els competidors que estan més amunt. 



Al peu de la canal, on ens tornem a posar els esquís ens trobem al Pol Puvill, que ha trencat una tanca de la bota. Sort que la cinta americana que porto fa miracles...! Nosaltres continuem mentre ell es queda arreglant-la per poder acabar. A hores d’ara, el dia ja s’ha girat del tot i comença a nevar suament. Es veu que la organització ha tancat el darrer control de pas 30’ abans de la hora prevista. Nosaltres per sort podrem realitzar tot el recorregut. El descens d’uns 300 metres de desnivell és dramàtic, diria que feia temps que no patia tant per la integritat física. Les relliscades són constants i hi ha força equips amb problemes per mantenir-se dempeus. Semblem principiants, amb moviments bruscs a causa de les plaques de gel que hi ha. Dóna la sensació d’estar fent “ballet” de puntetes sense marge d’error. 

A aquestes alçades de cursa, el cansament fa que els reflexos vagin a menys i cada cop les patacades estan més a l’ordre del dia. En aquest tram avancem uns quants equips. Al final de la baixada exhaust començo a donar veus “Es ven dorsal per demà...” La fatiga és tal que no vull ni pensar en quines condicions puc sortir demà al matí. Ja només ens queda remuntar 150 metres pels voltants de l’estació d’esquí de Bareges – Gran Tourmalet, amb les pells noves. Això és una altre cosa i ja no sé, si és per que estem davant de la última pujada i trec forces de on no n’hi ha, o és que les pells fan miracles, però ara sóc jo qui marco el ritme. 

Els darrers metres abans de culminar tornen a ser un viacrucis, meditant en l’abandó. Els cantells dels esquís no hi ha manera que es clavin alhora de flanquejar. Tothom es troba amb dificultats. Un cop a la transició, la nevada s’intensifica, però pel que queda decideixo baixar sense posar-me el paravent. Ens resta una baixada en força mal estat, sortejant pedres i matolls que treuen el cap. Finalment arribo a meta amb el Enric Martin després de 5h34’40" (102è) de natura en estat pur. Ja puc respirar tranquil, però crec que l’esgotament físic demà em pot passar factura. Tinc tot el cos adolorit; Hi ha molts muscles que no exercito normalment i em sento com si m’haguessin donat una pallissa.

A l‘arribada ens trobem amb les nostres “suppoters” Montse i la Beth que fa molta estona que ens esperen i que han gaudit d’un dia de raquetes per la zona de la cursa. Nomès penso en dinar i fer una bona migdiada. La nevada va agafant cos i aviat comença a agafar al mateix poble. L’esperada becaina és queda en ben poc. El cor i el cap encara estan a la cursa i no hi ha manera de conciliar el son. Per tant, aviat marxem cap a la Llotja de Luz on fan el briefing. Com les condicions per demà es preveuen molt dolentes han retallat el itinerari fins 1.400 metres de desnivell +. 





Sopem i marxem cap a llit a les 22h. Diumenge, canvi radical de panorama. Tenim 2 dits de neu al carrer i mentre anem cap a esmorzar, el director de cursa ens comenta que han caigut més de 40cm a la cota 1500. Sortirem des del mateix poble de Luz Saint Sauveur a 700 metres d’altitud, per motius de nul·la visibilitat i risc d’allaus i evitar problemes. L’organització formada pel Club Vasco Camping Elkartea i Club Altitoy de Luz han demostrat un gran poder de reacció, dissenyant un traçat on ahir no hi havia ni neu i preservant la seguretat de corredors i controls. A les 10h del matí, sota la nevada sortim corrent amb les botes i els esquís a la motxilla. El recorregut s’ha reduït a 700 metres de desnivell positiu i tant sols 200 metres de baixada. Després de creuar diversos carrers del poble, enfilem muntanya amunt per corriols nevats (300 metres +), fins arribar a una pista forestal, on ens calcem els esquís. A sota la imatge del poble és de postal.

L’Enric segueix portant la davantera i marca el ritme. Mica en mica anem avançant equips. Els 400 metres que guanyem per pista són llargs i monòtons però avui la cosa no està per més. En un punt determinat, els controls ens indiquem que ja podem treure pells i començar el curt descens per una zona de prat alpí, que amaga certes trampes però que els voluntaris s’encarreguen d’assenyalar-nos.  El descens, és més un camp a través o cross-country, deixant al nostre pas, herbes i matolls al descobert. Per últim ens ha tocar fer uns metres de pas patinador tirant de tríceps per superar un replà. En total arribem després de 1h17’52" d’intens esforç que ens ha servit per recuperar posicions entrant en el lloc 86ª i 6h52’32", tenint en compte el dos dies de cursa. La resta del descens el fem de forma neutralitzada fins el poble. Una vegada dutxats i dinats, reprenem camí de tornada cap a casa. Com que estem cansats i no volem posar cadenes decidim entre tots seguir per autopista fins a Narbone i entrar per La Jonquera, on la forta tramuntana ens dona la benvinguda quan parem a posar benzina. En total 600 Km més de carretera i 5h45’ que s’ha “xupat” l’Enric al volant.

FOTOS OPEN ALTITOY'12

CLASSIFICACIONS ITINERARI A

VIDEO RESUM 1'30" (CASTELLÀ)

VIDEO RESUM 3'

VIDEO RESUM 20' (EUSKERA)

VIDEO RESUM DIVERSES CANALS 2'50"

VIDEO DIUMENGE 3'50"

VIDEO RESUM 12'

Lluís Planagumà i Grífol